|
Sant Cristófol de Campdevànol |
|
La primera vegada que s'esmenta Campodavandali en un text va ser en l'acta de consagració de l'església de Sant Pere de Ripoll l'any 890. En aquesta acta es feia esment del fet que una de les dotacions per a la consagració de Sant Pere era l'alou de Campodavandali, donat pels consorts Guifré i Guineguilda. No obstant això, d'aquest text no es desprèn si aquest alou era una masia, un poblet o un molí. Es creu, però, que al voltant d'aquest emplaçament es va anar formant un nucli de població suficientment nombrós com per obligar la construcció d'una església, la coneguda avui encara com "la Vella", a principis del segle XI. Segons el llibre de Salvador Bardulet i Joan Bardulet Sant Pere d'Aüira en el marc de Campdevànol, podria ser que al voltant del nom Campodavandali s'anessin aglutinant dos nuclis de població diferents: el que s'edifica al voltant de l'església de Sant Cristòfol, "la Vella", i el que s'edifica al voltant de l'església de Sant Llorenç de Campdevànol. Aquesta última consta ja en funcions de parròquia des de 1.075, i predomina sobre la de Sant Cristòfol fins als acabaments del segle XVIII. El nom de la població també figura en un document de l'any 987, escrit per un assessor jurídic del comte Oliba, on es redacta un judici del comte sobre Montgrony i a favor de Sant Joan de les Abadesses.
Campdevànol va formar part de la vegueria de Ripoll, que fou estructurada l'any 1325, però el càrrec de veguer era gairebé exercit pel veguer de Vic i Osona i, per això, en el cens de la població de l'any 1329, ordenat pel rei Pere III, la vegueria de Ripoll s'incloïa en la d'Osona. L'any 1718, en aplicar-se el Decret de Nova Planta, la vegueria quedà abolida. No obstant això, a efectes pràctics, l'any 1814 encara funcionava, segons consta en un document del mateix any, on se cita com a notari de la cúria d'aquesta vegueria el notari de Ripoll, Josep Anton Ylla, i també s'hi citen alguns barris que més tard formarien part de Campdevànol, com Sant Martí d'Armàncies o Sant Pere d'Aüira, entre altres.
La població de Campdevànol era majorment agrícola fins al moment en què arriba la industrialització. Una de les primeres indústries que va arribar a Campdevànol i va convertir aquest poble en un dels pioners d'aquesta indústria va ser la dels clavetaires. A Campdevànol aquest gremi va començar a gaudir de més importància durant els segles XVII i XVIII, i va perdurar al poble fins a finals del segle XIX. La primera farga va instal·lar-se a Campdevànol el 17 de febrer de 1634, però se'n van instal·lar altres, com a la Colònia Molinou. Això no obstant, amb el pas del temps, les fargues es van anar fusionant i en va quedar només una.
Cap al final del segle XIX van aparèixer altres indústries a la població relacionades amb el guix, el ciment i el carbur. D'aquesta manera els forns de les colònies Molinou i de l'Herand van funcionar per a produir ciment.
Els filats i teixits també han tingut el seu protagonisme a la població. D'aquesta manera, la primera referència a una fàbrica de teixits data del 1804, quan s'instal·la al carrer de la Indústria l'empresa Puig, Pisserra i Cia, que en serà titular fins al 1911, quan passarà a denominar-se "Calaiola" i més tard Ca Laiola.
Entre finals del segle XIX i principis del XX, van aparèixer a la població diverses empreses relacionades també amb el tèxtil, com Cal Ribalaigua i El Martinet, que es trobaven a l'interior de la població, i Molinou, Pernau i l'Herand, que es trobaven als afores, en direcció a Ribes de Freser.
La crisi industrial però, també va ser present en la població i entre 1957 i 1978, moltes empreses de la població van haver d'anar tancant. D'aquesta manera, l'any 1957 va tancar Ca Laiola, l'any 1959 va tancar la fàbrica de ciment de l'Herand, el 1964 va desaparèixer Cal Ribalaigua; el 1968, la fàbrica de Carburs Freser; el 1975, la fàbrica de filats de Molinou; el 1976, els filats de Pernau, i el 1978, la fàbrica de teixits El Martinet.
Sant Cristòfol
L'església de Sant Cristòfol, coneguda com "la Vella", surt esmentada en un document datat l'1 de desembre de l'any 987 que fa referència a un judici jurat. A les antigues llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, l'anomenen "Sto. Xristoforo de Camp d'avana".
Va ser la primera església parroquial de la població de Campdevànol. Situada dalt d'un turó de la banda de ponent del poble, era un notable edifici romànic, datat entre els segles IX i XII. Segurament, durant el segle XII es va renovar i engrandir: van doblar internament els murs, van suprimir la teulada i les bigues, la van cobrir amb una volta de canó i hi va fer un absis nou que va substituir l'antic. Va ser utilitzada com a parròquia fins al segle XVIII i s'hi féu missa fins al 1885, any en què es beneí l'església actual, situada dins el nucli urbà, també dedicada a Sant Cristòfol.
Amb el pas dels segles, l'església restà abandonada: l'acció destructiva del temps i les aigües ensorrà gran part de la volta i seguiren caient les parets laterals, fins que caigué el mur interior, tapiat durant la restauració feta al s. XII. Llavors quedaren al descobert part d'unes pintures, restes d'una decoració pictòrica romànica amb escenes del Gènesi, però per causa del seu malmès estat de conservació en pocs mesos s'esborraren totalment.
Fins l'any 1939 es va poder conservar d'absis romànic, però fou destruït per una explosió quan servia com a dipòsit de municions durant la Guerra Civil. Actualment només en resten els murs perimetrals de poca alçada.
La nova església de Sant Cristòfol es va construir perquè l'antiga església dedicada al mateix sant quedava lluny del nucli de la població (on hi ha situat el cementiri). Encara no estava acabada i ja se'n va adaptar una part per al culte. El 25 de juliol de 1890 fou inaugurada la nova construcció, formada per una nau central i dues de laterals amb un petit campanar d'espadanya.
L'any 1909 es construí un nou campanar. Es tractava d'una torre quadrada i octogonal acabada amb cúpula punxeguda. Després de la guerra es varen començar a veure esquerdes a la paret del campanar, ja sigui per defecte de construcció o com a conseqüència dels bombardejos del 1939. La nit del 28 de març de 1944 es va ensorrar i va caure damunt de la teulada de la rectoria i d'una part de l'església. El 1944, s'inicià la reconstrucció, i aquestes obres duraren un any, fins que l'1 d'octubre de 1945 s'inaugurà.
(Font: Ajuntament de Campdevànol)
Enllaços d'interès: enciclopèdia.cat
|
|
|
|
