|
Antroponímia |
|
Pel que fa als orígens dels cognoms, els primers com a tals en el mon occidental, segurament els van emprar els romans, on inicialment i de manera generalitzada, s'identificava la gent pel seu nom de pila i el nom del pare o ancestres, tot i que aquest canviava a cada nova generació, però que finalment son els qui comencen a heredar cognoms. Aquests en deien tria nomina, formada per el praenomen o nom de pila, el nomen o nom del llinatge o tribu i el cognomen, sovint un numeral, el que equivaldria a una mena de segon cognom.
De vegades s'afegeixen d'altres cognomen descriptius d'elements definidors com el coix, el vell, el jove o l'africà, etc. Per bé que la seva estructura antroponímica, amb els grans clans familiars, es va perdre juntament amb el seu imperi, tant la terminologia com un bell grapat de noms propis va sobreviure passats els segles.
La gent que vivia a les terres que havien d'acabar essent el que ara conforme Catalunya es va quedar sense cognoms. Amb un nom sol ja responia a les seves necessitats i aquells segles de transició a la societat feudal, van propiciar una gran simplificació en la identificació personal. Per altre part, l'arribada dels pobles germànics produeix un seguit de canvis socials, on tot i perviure noms simples de tradició romana, existeix una gran bossa de noms germànics que s'estenen ràpidament i es ja a partir del segle VIII, que és absolutament general la utilització d'un sol nom, havent desaparegut els cognoms.
A partir del segle XI i començament del XII, coincidint amb la implantació generalitzada del feudalisme, es produeix un canvi en les relacions socials, apareixen durant l'alta edat mitjana, senyors locals que exerceixen un poder privat sobre els seus veïns, convertint-los en vassalls. Aquesta nova classe emergent converteix aquest poder en patrimoni, el qual vol traspassar en herència als descendents, essent una de les formes simbòliques el d'emprar un cognom, un afegit toponímic de l'espai que converteixen en patrimoni (exemple: en Joan de Casserres).
Per tant, a la següent generació, deixen en herència, el castell, homes armats, rendes i un cognom que va associat a aquest conjunt. Als comtats catalans ja s'ha generalitzat a començament del segle XII. A partir d'aleshores, i durant tota la centúria, s'estendrà de manera progressiva, lenta i continuada, a la resta de capes socials, tot i que, les referències geogràfiques són substituïdes per altres que tenen relació amb l'entorn immediat, amb el nom del mas, de plantes, d'oficis, etc. Els cognoms actuals son hereus d'aquests que a partir dels segles XI i XII, van escampant-se pel nostre territori, tot i que al llarg del temps se n'han continuat creant per diverses raons.
Hi ha diverses formes que han derivat en la creació d'un cognom, essent la més comuna, la derivada del malnom, que pot referir-se a qüestions físiques, toponímiques o de lloc, com per exemple, el mas de la codina, sot fet al camp per tal de recollir l'aigua de la pluja, pot passar a ser el nom de Ramon de Codina, que alhora, amb el pas del segle XIII, la preposició es va perdent i descendents seus podent acabar denominant-se Guillem Codina. També es a partir del segle XII que les dones prenen el cognom del marit en casar-se, perdent el seu propi cognom patern.
Dins ja el període dels segles XII i XIII, trobem antropònims vinculats amb oficis (ferrer, boter, fuster, baster, sabater), per bé que d'entrada, no es clar si apareix com a cognom o simplement com element de descripció.
També veiem com molt sovint, l'efecte migratori fa que un individu arribat d'un altre contrada, encara que ja disposi d'un cognom, adopti en establir-se, el de la localitat o territori d'on prové (exemple: Gironès , Ripoll, Cervera, Balaguer). En aquest àmbit, cal destacar alhora, les grans migracions d'occitans dutes a terme durant el període del segles XII i XIII, on en certes localitats podien arribar a la xifra fins i tot d'un 60% d'immigració d'aquest origen, fen que s'ampliï el ventall antroponímic, encara que en alguns casos pogués no diferenciar-se del local, com podria ser l'exemple de Ferrer, el qual es anomenat de la mateixa forma en occità o català. Aquest mateix podria ser el cas de Casadessús, al denominar-se de la mateixa manera casa, com dessús, en les llegues catalana i gascona o occità-aranès.
Finalment l'ús dels cognoms es fixa a partir ja del segle XIII al XIV, on els cognoms ja son heretats per les generacions descendents, donant lloc als llinatges. Es a partir del Concili de Trento (1545-63), que s'estableix l'obligatorietat en l'àmbit parroquial a portar llibres de registre de baptismes i defuncions, on s'inscriurà ja per cognoms.
Per altre part, tot i seguir-se de forma genèrica la regla continuista del cognom patern, aquesta no era portada a terme de forma estricta, ja que sovint per raons d'herència, la pubilla d'una casa podia imposar el seu cognom per davant del marit als seus fills, com també pot donar-se la circumstancia d'una unió d'un hereu i pubilla, fent que s'unissin els cognoms mitjançant un guio, donant peu a la creació d'un nou cognom (exemple: Pau Ribes casà amb Teresa Clotet, heretant els fills Ribes-Clotet). Mes endavant, ja cap el segle XVI a XVIII, existir l'adopció, per part de les dones, del cognom de l'home amb desinència femenina (exemple: cognom del marit, Jordà, cognom feminitzat que pren la dona, Jordana; exemple: Berenguer sa Coma i Berenguera, la seva filla, hereva i propietaria del mas de la Cóma de Sant Pau de Casserres, ...), per altre part i fins arribar a principi del segle XIX, podem veure com la dona pren el cognom del marit, més el cognom patern (Exemple: Teresa Ribes i Clotet, muller de Ribes i filla de Clotet).
Es ja fins ven entrat el segle XIX que es manté la utilització de tant sols un sol cognom, el patern, seguint bàsicament la norma general imperant a l'Europa occidental, i no es fins l'entrada en vigor de la llei del registre civil de 1870 que es imposat el doble cognom, apuntant-se en l'ordre patern i matern respectivament.
(Font: Sobre prenoms i cognoms: l'antroponímia medieval, eina d'anàlisi històrica - Enric Guinot Rodríguez - Institut d'Estudis Catalans - 2002)
(Font: Cognom - Viquipèdia - http://ca.wikipedia.org)
Sobre prenoms i cognoms: l'antroponímia medieval, eina d'anàlisi històrica.
Enric Guinot Rodríguez
Institut d'Estudis Catalans (2002)
61 pàgines
Antroponímia: història dels nostres prenoms, cognoms i renoms.
Enric Moreu-Rey
Edicions Universitat Barcelona (1993)
205 pàgines
|
|
|
|
